Des de fa unes dècades a tots els països desenvolupats s'han anat creant noves empreses industrials que combinen l'activitat pròpiament industrial amb els serveis que necessita aquesta activitat industrial. En comptes dels recursos tradicionals, aquesta nova indústria es basa en un ús intensiu del coneixement tecnològic i en la generació de valor afegit a través del disseny i de les millores dels canals de distribució i comercialització.

A nivell internacional, i també parcialment a Catalunya, aquesta nova activitat industrial la trobem tant a les grans corporacions que desenvolupen departaments especialitzats per portar-la endavant, com també a petites i mitjanes empreses d'enginyeria, consultoria, gestió i producció de coneixement especialitzat per al seu ús industrial.

Està Catalunya ben posicionada per incorporar-se a aquest corrent o perdrà el carro i s'haurà de conformar amb serveis més tradicionals com per exemple els relacionats amb l'activitat turística? Afortunadament aquests nova indústria no es desenvolupa únicament en sectors molt intensius en coneixement com ara la biotecnologia o l'enginyeria aeronàutica, sinó també en sectors en els quals Catalunya compta amb una base instal·lada important, com l'automoció o la química. Hem d'afegir a més que tampoc no s'han de menysprear les possibilitats d'innovació dels sectors de serveis més tradicionals com l'esmentat sector turístic.

Certament si poguéssim escollir un model industrial per a Catalunya voldríem un teixit d'empreses amb productes competitius internacionalment i d'alt valor afegit i que comptin amb una xarxa de serveis i proveïdors que assegurin llocs de treballs diversos, des dels més qualificats fins als més bàsics a la part baixa de la cadena.

Es pot incidir mitjançant la política industrial en l'atracció de les activitats intensives en coneixement i en la generació d'ocupació? Es pot modelar des de les polítiques públiques el tipus d'estructura industrial que volem per a Catalunya?

Està clar que dotar al sector industrial de les infraestructures necessàries i enfortir el sistema d'educació bàsica i de formació de capital humà poden ser vies de recolzament cap aquest nou model industrial, però si una cosa hem après els economistes és que els resultats poden ser diferents als desitjats i en general força impredictibles quan s'intenta influir en les decisions dels agents econòmics sense tenir en compte que els seus incentius privats s'alineïn amb els objectius socials.

No obstant, tots els països europeus intenten donar suport a les seves indústries per mantenir els llocs de treball associats, i fins i tot a països com els Estats Units que tradicionalment han renegat de la política industrial per dirigista i per donar massa poder a l'estat, hi ha un suport directe a moltes indústries. Per exemple als Estats Units no es pot entendre històricament el desenvolupament d'Internet i tota la indústria associada sense la intervenció directa inicial del Departament de Defensa i actualment el Departament d'Energia dóna suport financer a empreses privades perquè desenvolupin tecnologies verdes, com ara cotxes elèctrics o panells solars. Per una altra part el creixement formidable del sector manufacturer xinès tampoc no es pot entendre sense el suport públic a les seves noves indústries, tant inicialment des d'empreses públiques on es van incubar les capacitats tècniques i de gestió com pel suport local per generar una xarxa de proveïdors a les indústries de l'automoció i de productes electrònics. Per tant mirem on mirem hi ha un suport públic decidit a les indústries locals i un intent de mantenir un cert model industrial nacional.

En definitiva la qüestió no és tant si ha d'haver-hi una estratègia cap a un model industrial concret i una política que implementi aquesta estratègia, o quin tipus de model desitgem, sinó quin tipus d'estratègia i quina mena de intervenció és la més convenient.

Si estudiem més a fons els models reeixits podem veure que la política industrial és més un entorn i un clima determinat que no un conjunt de polítiques o receptes que es puguin aplicar. És a dir, la millor política industrial pot passar per generar l'entorn adequat perquè es puguin visualitzar i aprofitar les millors oportunitats, i no tant per intentar dirigir les decisions cap a sectors o models concrets. Així s'està fent per exemple a Alemanya, amb incentius perquè la indústria pugui aprofitar les noves oportunitats. Aquests incentius es poden articular amb la contribució al finançament d'activitats de recerca, incentius fiscals o ajudes per a la col·laboració entre el món acadèmic i l'empresarial.

Un altre aspecte important que no es pot oblidar és que un entorn adequat també implica que cadascú faci front als seus propis riscos. És a dir, el pitjor que es pot fer és intentar eliminar els riscos associats amb l'activitat empresarial i industrial. És veritat que perquè la innovació sigui possible s'han d'assegurar uns retorns adequats per als inversors, però una política inadequada d'incentius pot elevar aquests retorns per sobre dels nivells raonables i eliminar l'avaluació correcta dels riscos, tot desviant les inversions cap a activitats que a la llarga es demostraran mancades de rendibilitat. Per tant la intervenció pública mai no pot assumir els riscos privats.

Per últim un aspecte molt important d'un model industrial adequat és un entorn competitiu i l'existència d'oportunitats per a nous entrants a les indústries, perquè en definitiva no es tracta d'afavorir a determinades empreses (una política d'escollir els guanyadors) sinó de facilitar les vies perquè es puguin aprofitar les oportunitats existents.

(publicat al Suplement +Valor d'El Periódico de Catalunya, 22/3/2011)